• Història
Història

Hi ha constància de dos enterraments eneolítics a les coves del Frontó i de l’Almud, respectivament; pintures rupestres d’art esquemàtic al barranc de les Coves, i un jaciment tardo-romà a la Sima. Els romans feren ús habitual de les aigües de la font d’Elca, que és una de les millors de la comarca, i feren passar pel port de Salem un camí secundari que portava de Saetabis (Xàtiva) a Cartagine (Cartagena). Les restes d’aquesta època romana a l’entorn del paratge d’Elca, han portat a algun investigador a pensar que l’enorme bassa de reg que hi ha vora la font és d’època romana. Tanmateix, les mides que presenta en colzes califals (de 55,727 cm) la delaten com d’època islàmica.

Foren en efecte els musulmans els qui més desenvoluparen l’agricultura i el poblament de la foia de Salem. Crearen l’horta d’Elca, el molí de Salem (que apareixen citats en el ‘Llibre del Repartiment’, segle XIII) i l’horta mateixa del poble de Salem, vora el barranc. En la zona d’Elca hi havia unes alqueries de poques cases anomenades Elca (Halqa, “el Redolí”, la més antiga), Xarea (Xari‘a, “l’Oratori”), Benidormí (“els de Benidorm”) i Benitxerví (“els de Montitxelvo”). L’actual Salem devia ser la finca particular d’algun personatge important anomenat ‘Abdu-s-Saläm (nom molt comú, que literalment vol dir “el Servidor de la Pau”). En els documents del segle XIII apareix citada l’alqueria d’Abdussalem, però en el segle XIV se simplificaria ja com Salem.

Durant els segles XV-XVI, sota el domini dels feudals de llinatge Bellvís, el poble evolucionà positivament, dedicant-se a la producció d’oli, a la ramaderia llanera (per als drapers del Comtat i la Vall) i a l’elaboració i el comerç de sabó. L’any 1510 els ramaders de la foia posseïen entre tots uns 1.000 caps de bestiar. L’any 1521, els moros salemers se’n fugiren a la Marina davant l’avanç de l’exèrcit de la Germania. En tornar els obligaren a convertir-se al cristianisme. Aleshores Salem s’havia desenvolupat com a poble, en detriment de les alqueries d’Elca i Benitxerví. Les altres dues havien desaparegut. Tots aquests poblats passarien a dependre, com a vicaria annexa, de la parròquia morisca de Salem. L’any 1609, tanmateix, es decretà l’expulsió dels moriscos i la foia quedà buida durant mesos.

Els procuradors del noble Lluís Sabata de Calataiud, comte de Real i baró de la foia de Salem, es dedicaren durant setmanes a buscar pobladors, repartir-los cases i terres, i negociar amb ells la signatura d’una carta pobla (19 de juliol del 1611). Es decidí concentrar 40 famílies de colons –els avantpassats dels actuals salemers– i deixar despoblats per a sempre Elca i Benitxerví. La intenció era bona, però la crisi agrícola de les dècades següents reduí la xifra a 28 famílies (1646), que eren sotmeses a dures particions de collita. En ocasió de la revolta de la Segona Germania (1693) els llauradors de Salem, juntament amb molts altres de la Marina, la Safor, el Comtat i la Vall d’Albaida se sublevaren contra els abusos senyorials, però foren derrotats a la batalla de Cetla de Nunyes. El ‘miracle’ de Sant Miquel arribaria en un moment oportú (1694) per a aconsolar els pobres camperols i reconciliar-los amb la senyoria.

Una nova ocasió per a rebel·lar-se contra les particions de collita fou la Guerra de Successió, en què Salem es decantà de la part de l’arxiduc Carles d’Àustria (1705-1707). A la derrota i la repressió seguí una llarga etapa de creixement demogràfic, rompuda de bancals i plantada d’oliveres. Així, es passaria de les 27 famílies del 1730 als 110 veïns (680 habitants) del 1842. Com que l’agricultura no donava per a tots, molts salemers es feren arriers o traginers de collites: anaven amb les seues rècues d’animals de comarca en comarca. No obstant això, la situació general del poble era de pobresa. Ja l’any 1792 el botànic Cavanilles havia pogut constatar com, llevat de Pere Domínguez i tres o quatre terratinents, la resta depenien de treballar a jornal per a altri, si volien sobreviure. Anaven a plantar i segar arròs a la ribera, a segar blat a la valleta d’Agres, etc. El màxim poblacional del 1870, amb 809 habitants i tan poca terra, féu inevitable el degoteig migratori.

En l’últim terç del segle XIX i la primeria del XX, l’artesania espadenyera donaria eixida a la difícil situació laboral de molts jornalers. Gràcies a la Guerra Civil i la demanda de calcer per a l’exèrcit republicà, la fàbrica dels germans Alborch seria objecte d’una gran espenta productiva. Es passaria així ràpidament de la manufactura sabatera a la indústria del calcer, consolidada a partir del 1950. En la segona meitat del segle XX, Salem esdevindria un dels pobles més ‘industrialitzats’ de la Vall d’Albaida. Acudiria a treballar ací gent dels pobles del voltant, atrets per l’oferta laboral dels Alborch i d’unes altres fàbriques familiars, del calcer i d’altres rams. Tanmateix, la crisi industrial de les últimes dècades –la dels huitanta en particular– ha portat a la reconversió, amb la instal·lació en el terme d’una gran factoria d’aigües minerals i refrescs, que s’anomena ‘Font-Salem’ (1992-1993). La promoció que s’està fent del turisme rural és l’última novetat a destacar d’un poble amb unes condicions de vida i un nivell de benestar i tranquil·litat molt saludable.

 

 

 

 

 

 

Història

Per visualitzar fes clic a la imatge

  • Història
  • Història
  • Història
  • Història

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 

Turismo

Descripción del término "Turismo"